Feia dies i dies que la meua iaia ens va dir que volia tornar a celebrar la festa d’aniversari. Jo ja ho esperava perquè el porc senglar (la meua iaia li diu porcfe) és boníssim, encara que no és el que m’esperava.
Ens va dir que ens pagaria un dinar a Can Boix, un restaurant molt bo i de categoria. Encara estava més contenta, perquè mai hi havia anat i les germanes de ma mare es van casar allà.
Van passar dies i dies i jo estava fen-li un poema perquè cada any n’hi havia fet un. Finalment va arribar el gran dia... i estava molt emocionada.
De primer plat vam tenir un pica-pica que va durar molt temp,s però era molt bo tot. De segon podíem triar entre quatre plats i jo vaig agafar vedella, era boníssima. De tercer hi havia un pastís boníssim. Però tot i això encara no s’acabava la festa...
Més tard va arribar l’hora de les llàgrimes, l’hora dels versos o poemes. La meua iaia en va dir un, la meva tieta va dir vivències mai oblidades de la seva vida. I jo vaig fer un poema. Primer va començar la meua iaia dient el poema i jo vaig plorar molt i després el vaig dir jo i no vaig plorar.
Al acabar vam anar a mirar tot el hotel i era tot guapíssim. També vàrem trobar un cotxe descapotable i aquell senyor ens va dir que només ni havia quatre a Espanya, ja que valia una milionada...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada